Archive

Posts Tagged ‘Catalogne’

Vint-i-dos contes: La sang (1958) – Mercè Rodoreda

octobre 2, 2013 Laisser un commentaire

I aquella tarda, amb el sol que es ponia, vaig veure que, amb les cames estirades, els meus genolls tenien arrugues a banda i banda de la cassoleta. Em vaig adonar, però m’en vaig adonar de debò, que ja no era jove. Perquè, sap?, abans, quan veia un vell, el veia tal com era, és a dir, sense poder imaginar que havia estat jove; com si els vells fossin una mena de gent que ja havia nascut lletja i am arrugues i sense dents i sense cabells. Com si fossin d’un altre mòn. I en aquell moment vaig enyorar la sang, auqella sang que quan la vaig veure per primera vegada em va fer plorar tant perquè em va semblar que era una tara i que, amb aquella tara, ningú no es voldria casar amb mi. […] I quan una dona sent aquestes coses voldria una mà que li estrenyés la mà i una veu que molt baix diguès: “t’entenc!” Però, com vol que una dona com jo trobi una veu que digui aquestes paraules que es necessiten, si amb prou feines m’entenc jo, compren?

Publicités
Catégories :Citations Étiquettes : , ,

L’estrella d’En Perris (1963) – J. V. Foix

juin 15, 2013 Laisser un commentaire

Com cada diumenge passat migdia, ens hem aturat al bell mig del pontarró de pedra que salva el rieral. Com sempre, ens hem esperat per veure les primeres esteles reflectides al bassal que enfosquen les falzies. També com sempre, tu les volies comptar, i et perdies, ulls clucs, tantost les ha bressades la marinada. Algú arriava les banderes grogues que hissen a les cases per a commemorar les festes. Damunt el bosquet volaven, rabents on en cercles regulars, els corbs. M’has dit, Emília, que tot t’era estrany: el grinyol de la corda del pou, les dues velles i llur taral·lada aturades, al pas dels segles, al rost de la Pujada de la Costa, al cant punxut dels grills, amb tristeses lunars, l’entenebrament dels ceps amb brogit secret de cremall, la veu de l’home qui mai ningú no ha vist i que parla tot sol, avui i sempre, Senyor, als apareguts dels horts. – Ja ni de nit – em deies – els somnis no em llumegen el son. ¿Qué hi fan tants de diaris rebregats, tocant a la sitja carbonera? Ja sé, Emília, que tot ens és estrany i nou. Mira com s’acosten, tumultuosos, els soldats que assetgen el crepuscle amb armes fulgents al puny. Són a milers, amb casc i cuirassa negres. M’has estret, dolça, la mà, i has respost que era la roureda que avançava i creixia, i feia la nit més profunda. – Són els grius!, hem dit, tot d’una. Ens hem trobat cadscú més sol en una conca morta. Al fons de tot es movia, suau, un teló on hi havia pintat el poble amb les senyeres d’or, la riera, el pontet, les verges cabelludes, les bicicletes arrambades a la paret de cal manyà i la lluna en un fons de carbonissa. Diumenge vienent, l’Emília i jo, com sempre, ens tornarem a descomptar tot espiant la naixenca aiguosa dels astres. (Faré tard al diari: ¿Qué hi fan, al prestatge dels llevats, tants de poemes escrits amb tinta esboradissa, entre farines calentes?)

Catégories :Citations Étiquettes : , ,

KRTU: Retorn a la natura (1932) – J.V. Foix

juillet 14, 2012 Laisser un commentaire

Per un filferro llançat per damunt el més absurd dels abismes, llisca, com perla de rosada, l’espectre dels teus guants.
Fugir, fugir… Però l’ombra dels avets, recull l’ombra dels ocells malèfics i al fons de l’horitzó mil ales blaves han abatut llur vol. Fugir… Hi ha una mà a cada estança, hi ha uns llavis al llindar de les cabanes, hi ha uns braços darrere els troncs caiguts. Hi ha un cel tan baix que no em deixa passar. Fugir, fugir… Cèrcols de joc, cèrcols de glaç i els meus peus amputats damunt les catifes inútils del Gran Castell.
L’últim ocell es desprèn de la seva ombra com d’una disfressa damunt el macadam inútil. ¿Qui abandona entre les meves mans aquest guant perfumat?
Cap mà no em diu adéu: però per les cantonades i al fons de tot del carrer, mil mans amputades, en aquest capvespre morat, suren, cauen o s’allunyen amb lentitud vegetal.
Per les obertures tubulars davallen grosses àmfores esmaltades. Del fons de les cisternes unes veus desordenades em criden pel meu nom. Però si em mogués del capdavall del soterrani, la meva testa – aranya marmòria coronada de tentacles cristal·lins – llanguiria sota les lluors quitranoses del dia. Quina vida ardent s’escorre per les venes robustes que palpiten al llarg de les parets del passadis…!
Só jo que porto, més alt que tots, l’ocellàs d’alumini que posem, a les nits de lluna, damunt la font de la pedrera. Pere, Lluis! On sou? Sento les vostres veus de joc a la placeta. No sóc orb, però em resteu invisibles. Veniu: amb tres rodes i un cordill li he farcit les entranyes i aquesta nit batrà les ales. Joan, Ernest! ¿No voleu jogar més amb mi?
Ja el vespre es descompon en una escampadissa de fulls de paper de seda. Tot sol aniria a provar el mecanisme enginyós: però aquell capatàs m’ha dit que no em mogués d’aquí, i que aguantés hores i hores aquesta llarga barra de ferro, l’ombre de la qual, en projectar-se damunt la mar, s’hi insinua amb irregulars corbes obscenes.
Es inútil que, de cara a la natura com m’aconsellen els llibres, cerqui l’arbre on adés inscrivi el teu nom o els pins que havien ombrejat els nostres jocs adolescents. Si estenc en creu els braços, topo amb els murs d’un túnel sense fi: si els alço enlaire, me’ls empresona una espessa cortina d’ales. Només quan en la meva deseperança cloc els ulls, la natura em somriu: prats, rierols, pollancres, fontanes i ocells viuen de llur vida encesa i es rendeixen a l’encis de les teves danses. Occiria el monstre que m’ullprengué, si les meves mans no fossin el record vague de dues fulles mortes, si el meu cos no fos una fràgil figuració vegetal.

 

Catégories :Citations Étiquettes : , ,

Maria del Mar Bonet

juin 11, 2012 Laisser un commentaire

Catégories :Musique Étiquettes : , ,

Ovidi Montllor

mai 22, 2012 Laisser un commentaire

Catégories :Musique Étiquettes : , , ,

Sol, i de dol (1913-1927) – J.V. Foix

 

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

 

 

Catégories :Citations Étiquettes : , ,