Accueil > Citations > KRTU: Retorn a la natura (1932) – J.V. Foix

KRTU: Retorn a la natura (1932) – J.V. Foix

Per un filferro llançat per damunt el més absurd dels abismes, llisca, com perla de rosada, l’espectre dels teus guants.
Fugir, fugir… Però l’ombra dels avets, recull l’ombra dels ocells malèfics i al fons de l’horitzó mil ales blaves han abatut llur vol. Fugir… Hi ha una mà a cada estança, hi ha uns llavis al llindar de les cabanes, hi ha uns braços darrere els troncs caiguts. Hi ha un cel tan baix que no em deixa passar. Fugir, fugir… Cèrcols de joc, cèrcols de glaç i els meus peus amputats damunt les catifes inútils del Gran Castell.
L’últim ocell es desprèn de la seva ombra com d’una disfressa damunt el macadam inútil. ¿Qui abandona entre les meves mans aquest guant perfumat?
Cap mà no em diu adéu: però per les cantonades i al fons de tot del carrer, mil mans amputades, en aquest capvespre morat, suren, cauen o s’allunyen amb lentitud vegetal.
Per les obertures tubulars davallen grosses àmfores esmaltades. Del fons de les cisternes unes veus desordenades em criden pel meu nom. Però si em mogués del capdavall del soterrani, la meva testa – aranya marmòria coronada de tentacles cristal·lins – llanguiria sota les lluors quitranoses del dia. Quina vida ardent s’escorre per les venes robustes que palpiten al llarg de les parets del passadis…!
Só jo que porto, més alt que tots, l’ocellàs d’alumini que posem, a les nits de lluna, damunt la font de la pedrera. Pere, Lluis! On sou? Sento les vostres veus de joc a la placeta. No sóc orb, però em resteu invisibles. Veniu: amb tres rodes i un cordill li he farcit les entranyes i aquesta nit batrà les ales. Joan, Ernest! ¿No voleu jogar més amb mi?
Ja el vespre es descompon en una escampadissa de fulls de paper de seda. Tot sol aniria a provar el mecanisme enginyós: però aquell capatàs m’ha dit que no em mogués d’aquí, i que aguantés hores i hores aquesta llarga barra de ferro, l’ombre de la qual, en projectar-se damunt la mar, s’hi insinua amb irregulars corbes obscenes.
Es inútil que, de cara a la natura com m’aconsellen els llibres, cerqui l’arbre on adés inscrivi el teu nom o els pins que havien ombrejat els nostres jocs adolescents. Si estenc en creu els braços, topo amb els murs d’un túnel sense fi: si els alço enlaire, me’ls empresona una espessa cortina d’ales. Només quan en la meva deseperança cloc els ulls, la natura em somriu: prats, rierols, pollancres, fontanes i ocells viuen de llur vida encesa i es rendeixen a l’encis de les teves danses. Occiria el monstre que m’ullprengué, si les meves mans no fossin el record vague de dues fulles mortes, si el meu cos no fos una fràgil figuració vegetal.

 

Publicités
Catégories :Citations Étiquettes : , ,
  1. Aucun commentaire pour l’instant.
  1. No trackbacks yet.

Laisser un commentaire

Entrez vos coordonnées ci-dessous ou cliquez sur une icône pour vous connecter:

Logo WordPress.com

Vous commentez à l'aide de votre compte WordPress.com. Déconnexion / Changer )

Image Twitter

Vous commentez à l'aide de votre compte Twitter. Déconnexion / Changer )

Photo Facebook

Vous commentez à l'aide de votre compte Facebook. Déconnexion / Changer )

Photo Google+

Vous commentez à l'aide de votre compte Google+. Déconnexion / Changer )

Connexion à %s

%d blogueurs aiment cette page :