Archive

Archive for juillet 2012

Dreams of Chaos, Visions of Order: Understanding the American Avant-garde Cinema (1994) – James Peterson

juillet 21, 2012 Laisser un commentaire

In 1973, after the screening of three Frampton films, during which the audience were decidedly restless, a woman asked the filmmaker if he thought his films communicated to an audience. Frampton responded:

« If you mean, do I think I communicated to those in the audience who tramped indignantly out of my films, the answer is no, but I think there is a problem with your idea of communication. You seem to work on the assumption that you have this hole and I have this thing, and you want me to put my thing in your hole and that will be ‘communication’. My idea of communication is very different. It involves my trying to say something I think is important and into which I have put all my thought and substantial labor. Neccessarily, what I have to say will be difficult to apprehend, if it is original enough to be worth saying at all. That is my half of the communicative process. Yours must be to sensitize and educate yourself fully enough to be able to understand. It is only when two people – filmmaker and viewer in this case – can meet as equals that true communication can take place. »

 

Publicités
Catégories :Cinéma, Citations Étiquettes : , ,

Scratchbook: Interview with Robert Breer (1983) – Yann Beauvais

juillet 21, 2012 Laisser un commentaire

I had been living in Paris since 1949 and I was a painter at Gallery Denise René, practising neo-plastic orthodoxy that was considered avant-garde at that time. My interest in film was then marginal. In that neo-plastic period, one made « absolute paintings ». It was « art concret ». So I made about one « absolute » painting every week, and it occurred to me that there was a contradiction in being able to make so many absolutes. So I thought that maybe the interest was, for me, in arriving at the absolute rather than being there. So I thought maybe the process was more interesting than the product.

 

Catégories :Cinéma, Citations Étiquettes : , ,

Mes petites amoureuses (1974) – Jean Eustache

juillet 21, 2012 Laisser un commentaire

Catégories :Galerie Étiquettes : , ,

Edipo Re (1967) – Pier Paolo Pasolini

juillet 21, 2012 Laisser un commentaire

Catégories :Galerie Étiquettes : , ,

Béla Bartók: Three Village Scenes (1926)

juillet 14, 2012 Laisser un commentaire

Catégories :Musique Étiquettes : ,

Igor Stravinsky: Les Noces (1923)

juillet 14, 2012 Laisser un commentaire

Catégories :Musique Étiquettes : ,

KRTU: Retorn a la natura (1932) – J.V. Foix

juillet 14, 2012 Laisser un commentaire

Per un filferro llançat per damunt el més absurd dels abismes, llisca, com perla de rosada, l’espectre dels teus guants.
Fugir, fugir… Però l’ombra dels avets, recull l’ombra dels ocells malèfics i al fons de l’horitzó mil ales blaves han abatut llur vol. Fugir… Hi ha una mà a cada estança, hi ha uns llavis al llindar de les cabanes, hi ha uns braços darrere els troncs caiguts. Hi ha un cel tan baix que no em deixa passar. Fugir, fugir… Cèrcols de joc, cèrcols de glaç i els meus peus amputats damunt les catifes inútils del Gran Castell.
L’últim ocell es desprèn de la seva ombra com d’una disfressa damunt el macadam inútil. ¿Qui abandona entre les meves mans aquest guant perfumat?
Cap mà no em diu adéu: però per les cantonades i al fons de tot del carrer, mil mans amputades, en aquest capvespre morat, suren, cauen o s’allunyen amb lentitud vegetal.
Per les obertures tubulars davallen grosses àmfores esmaltades. Del fons de les cisternes unes veus desordenades em criden pel meu nom. Però si em mogués del capdavall del soterrani, la meva testa – aranya marmòria coronada de tentacles cristal·lins – llanguiria sota les lluors quitranoses del dia. Quina vida ardent s’escorre per les venes robustes que palpiten al llarg de les parets del passadis…!
Só jo que porto, més alt que tots, l’ocellàs d’alumini que posem, a les nits de lluna, damunt la font de la pedrera. Pere, Lluis! On sou? Sento les vostres veus de joc a la placeta. No sóc orb, però em resteu invisibles. Veniu: amb tres rodes i un cordill li he farcit les entranyes i aquesta nit batrà les ales. Joan, Ernest! ¿No voleu jogar més amb mi?
Ja el vespre es descompon en una escampadissa de fulls de paper de seda. Tot sol aniria a provar el mecanisme enginyós: però aquell capatàs m’ha dit que no em mogués d’aquí, i que aguantés hores i hores aquesta llarga barra de ferro, l’ombre de la qual, en projectar-se damunt la mar, s’hi insinua amb irregulars corbes obscenes.
Es inútil que, de cara a la natura com m’aconsellen els llibres, cerqui l’arbre on adés inscrivi el teu nom o els pins que havien ombrejat els nostres jocs adolescents. Si estenc en creu els braços, topo amb els murs d’un túnel sense fi: si els alço enlaire, me’ls empresona una espessa cortina d’ales. Només quan en la meva deseperança cloc els ulls, la natura em somriu: prats, rierols, pollancres, fontanes i ocells viuen de llur vida encesa i es rendeixen a l’encis de les teves danses. Occiria el monstre que m’ullprengué, si les meves mans no fossin el record vague de dues fulles mortes, si el meu cos no fos una fràgil figuració vegetal.

 

Catégories :Citations Étiquettes : , ,